Primer capítul de «Canyes i Fanc» en valencià familiar

NOTA: El text que apareix a continuació se correspon en el primer capítul de la traducció a un valencià familiar de la novela «Canyes i Fanc» de Vicent Blasco Ibáñez. També hi ha disponible una versió en PDF de les pàgines del llibre corresponents al capítul (p. 15-31). S’autorisa la reproducció d’este capítul, total o parcialment, sempre que es cite l’obra i l’autor («Canyes i Fanc», Vicent Blasco Ibáñez), el traductor (Josep Dolz Ruiz) i es cite o enllace esta web (www.valenciafamiliar.com). Més informació sobre el llibre i la possibilitat de comprar-lo en este enllaç.

I

Com totes les vespraes, la barca-correu anuncià la seua arribà al Palmar en vàrios tocs de bocina.

El barquer, un homenet prim, en una orella amputà, anava de porta en porta arreplegant encàrrecs pa Valéncia, i en arribar als espais oberts en l’únic carrer del poble, bufava de nou en la bocina pa avisar de la seua presència a les barraques escampaes en la vora del canal. Un núvol de chiquets casi nuets seguia al barquer en certa admiració. Els infonia respecte l’home que cruçava l’Albufera quatre vegaes al dia, emportant-se a Valéncia la millor peixca del llac i duent d’allà els mil objectes d’una ciutat misteriosa i fantàstica pa d’aquells chiconius criats en una illa de canyes i fanc.

De la taverna de Canyamel, que era el millor establiment del Palmar, eixia una colla de segaors en el sac al muscle en busca de la barca pa tornar a les seues terres. Afluïen les dònes al canal, semblant a un carrer de Venècia, en els màrgens cuberts de barraques i vivers a on els peixcaors guardaven les anguiles.

En l’aigua morta, d’una lluentor d’estany, permaneixia immòvil la barca-correu: un gran ataüt carregat de persones i paquets, en la borda casi a rant d’aigua. La vela triangular, en pedaços oscurs, estava rematà per un pendó incolor que en atres temps havia segut una bandera espanyola i delatava el caràcter oficial de la vella embarcació.

Una pudentor insoportable s’escampava entorn de la barca. Les seues taules s’havien impregnat del tuf dels basquets d’anguiles i de la brutea de centenars de passagers: una barreja nauseabunda de pells gelatinoses, escates de peix criat en el fanc, peus bruts i robes ronyoses, que en el seu fregar havien acabat per pulir i abrillantar els assientos de la barca.

Els passagers, segaors la majoria d’ells, que venien del Perelló, últim confí de l’Albufera situat a vora mar, cantaven a crits demanant al barquer que partira quant antes. ¡Ya estava plena la barca! ¡No cabia més gent…!

Aixina era; pero l’homenet, tornant cara a d’ells l’informe munyó de la seua orella tallà com pa no escoltar-los, escampava lentament per la barca les cistelles i els sacs que les dònes li entregaven des de la vora. Cada u dels objectes provocava noves protestes; els passagers s’arrepretaven o canviaven de lloc, i els del Palmar que entraven en la barca recibien en reflexions evangèliques l’arruixà d’injúries dels que ya estaven acomodats. ¡Un poc de paciència! ¡Que trobaren tant de puesto en el cel…!

La embarcació s’afonava al recibir tanta càrrega, sense que el barquer mostrara la menor inquietut, acostumat a travessies intrèpides. No quedava en ella un assiento lliure. Dos hòmens se mantenien de peu en la borda, agarrats a l’abre; un atre es colocava en la proa, com un mascaró de nau. Encara l’impassible barquer feu sonar atra volta la seua bocina enmig de la general protesta… ¡Cristo! ¿Encà no tenia prou el molt lladre? ¿Anaven a passar allí tota la vesprà baix el sol de setembre, que els feria de costat, socarrant-los la esquena…?

De pronte es feu el silenci, i la gent del correu va vore aproximar-se per la vora del canal a un home sostingut per dos dònes, un espectre, blanc, tremolós, en els ulls refulgents, embolicat en una manta. Les aigües pareixien bollir en la calor d’aquella vesprà d’estiu; suaven tots en la barca, fent esforços pa lliurar-se de l’apegalós contacte del veí, i aquell home tremolava, chocant les dents en una ariçonà lúgubre, com si el món haguera caigut pa d’ell en eterna nit. Les dònes que el sostenien protestaven en paraules grosses al vore que els de la barca permaneixien immòvils. Devien deixar-li un puesto: era un malalt, un treballaor. Segant l’arròs havia agarrat les calentures, les malaïdes tercianes de l’Albufera, i marchava a Russafa a curar-se en casa d’uns parents… ¿Qué no eren ausaes cristians? ¡Per caritat! ¡Un puesto!

I el tremolós fantasma de la febra repetia com un eco, en els changlots de l’ariçonà:

―¡Per caritat! ¡Per caritat…!

Entrà a espentes, sense que la massa egoista li obrira pas, i no trobant espai, se deixà caure entre les cames dels passagers, estenent-se en el fondo, en el rostro pegat a les espardenyes brutes i les sabates plenes de fanc, en un ambient nauseabunt. La gent pareixia feta a d’estes escenes. Aquella embarcació servia pa tot; era el vehícul del menjar, de l’hospital i del cementeri. Tots els dies embarcava malalts, traslladant-los a l’arraval de Russafa, a on els veïns del Palmar, carents de medicaments, tenien rellogats alguns quartuços pa curar-se les tercianes. Quan moria un pobre sense barca pròpia, l’ataüt se ficava davall d’un assiento del correu i la embarcació mamprenia la marcha en el mateix passage indiferent, que ria i conversava, colpejant en els peus la fúnebre caixa.

Quan s’amagà el malalt tornà a surgir la protesta. ¿Qué esperava el desorellat? ¿Encà faltava algú…? I casi tots els passagers acolliren en rialles a una parella que ixqué per la porta de la taverna de Canyamel, immediata al canal.

―¡El tio Paco! ―cridaren molts―. ¡El tio Paco Canyamel!

L’amo de la taverna, un home enorme, botinflat, de pancha hidròpica, caminava a chicotets bots, queixant-se a cada pas en suspirs de chiquet, apoyant-se en la seua dòna, Neleta, menuda, en el roig cabell rebolicat i ulls verts i vius que pareixien acariciar en la suavitat del vellut. ¡Famós Canyamel!, malalt i lamentant-se, mentres la seua dòna, cada vegà més bonica i amable, regnava des de la seua barra sobre tot el Palmar i l’Albufera. Lo que ell tenia era la malaltia del ric: sobrança de dinés i excés de bona vida. Només fea falta vore-li la pancha, la faç rubicunda, les galtes que casi amagaven el seu nasset redó i els seus ulls aufegats per l’onage del greix. ¡Tots que es queixaren del seu mal! ¡Si tinguera que guanyar-se la vida en l’aigua per la cintura, segant arròs, no s’enrecordaria d’estar malalt!

I Canyamel avançava una cama dins la barca, penosament, en dèbils laments, sense soltar a Neleta, mentres reguinyava contra les gents que es burlaven de la seua salut. ¡Ell sabia cóm estava! ¡Ai, Senyor! I s’acomodà en un puesto que li deixaren lliure, en eixa obsequiosa solicitut que les gents del camp tenen pal ric, mentres la seua dòna fea front sense acovardar-se a les bromes dels que l’amoraven veent-la tan guapa i animosa.

Ajudà al seu marit a obrir un gran tapasol, posà al seu costat un cabacet en provisions pa un viage que no duraria tres hores, i acabà per recomanar al barquer la major atenció en el seu Paco. Anava a passar una temporà en la seua caseta de Russafa. Allí el visitarien bons meges: el pobre estava malalt. Eu dia sonrient, en expressió càndida, acariciant al mollot homenot, que tremolava en les primeres oscilacions de la barca com si fora de gelatina. No parava atenció a les caraces malicioses de la gent, a les miraes iròniques i burlones que después de posar-se sobre ella es fixaven en el taverner, doblat en el seu assiento baix el tapasol i alenant en un grunyit dolorós.

El barquer apoyà la seua llarga percha en el ribaç, i la embarcació començà a esvarar-se per el canal seguida per les veus de Neleta, que sempre en sonriure enigmàtic recomanava a tots els amics que cuidaren del seu espós.

Les gallines corrien per entre les brosses del ribaç seguint la barca. Les bandaes d’ànets agitaven les seues ales al rededor de la proa que enterbolia l’espill del canal, a on se reflexaven invertides les barraques del poble, les negres barques amarraes als vivers en trespols de palla a rant d’aigua, adornaes en els extrems en creus de fusta, com si vullgueren colocar les anguiles del seu sí baix la protecció divina.

En eixir del canal, la barca-correu començà a esvarar-se per entre els arrossars, immensos camps de fanc líquit cuberts d’espigues d’un color bronzejat. Els segaors, immersos en l’aigua, avançaven corbella en mà, i les barquetes, negres i estretes com góndoles, recibien en el seu sí les garbes que havien de conduir a les eres. Enmig d’esta vegetació aquàtica, que era com una prolongació dels canals, s’alçaven a trams, sobre illetes de fanc, blanques casetes remataes per fumerals. Eren les màquines que inundaven i dessecaven els camps, segons les exigències del cultiu.

Les altes ribes amagaven la ret de canals, les amples «carreres» per a on navegaven els barcos de vela carregats d’arròs. Els seus cascos permaneixien invisibles i les grans veles triangulars s’esgolaven sobre el vert dels camps, en el silenci de la vesprà, com fantasmes que caminaren en terra ferma.

Els passagers contemplaven els camps com a experts coneixedors, donant la seua opinió sobre les collites i lamentant la sòrt d’aquells als qui havia entrat el salitre en les terres, matant-los l’arròs.

S’esvarava la barca per canals tranquils, d’una aigua groguenca, en els dorats reflexos del té. En el fondo, les herbes aquàtiques inclinaven les seues cabelleres en el roçar de la quilla. El silenci i la llisor de l’aigua aumentaven els sons. En els moments en que cessaven les conversacions, se sentia clarament la queixosa respiració del malalt estés davall d’un banc i el grunyit tenaç de Canyamel al respirar, en la barba afonà en el pit. De les barques lluntanes i casi invisibles arribaven, amplificats per la calma, el choc d’una percha en caure sobre la cuberta, el cruixit d’un abre, les veus dels barquers avisant-se pa no entropeçar en les revoltes dels canals.

El conductor desorellat abandonà la percha, i botant sobre els genolls dels passagers anà d’un extrem a l’atre de la embarcació arreglant la vela pa aprofitar la dèbil brisa de la vesprà.

Havien entrat en el llac, en la part de l’Albufera obstruïda de senillars i illes, a on tenien que navegar en certa precaució. L’horisó s’eixamplava. A un costat, la línia fosca i ondulà dels pins de la Devesa, que separa l’Albufera de la mar; la selva casi verge, que s’estén llegües i llegües, a on pasturen els bous feroços i viuen en la sombra els grans reptils, que molt pocs veuen, pero dels quals se parla en terror durant les velaes. Al costat opost, la immensa planura dels arrossars perdent-se en l’horisó per la banda de Sollana i Sueca, confonent-se en les distants montanyes. Al front, els senillars i illetes que amagaven el llac lliure, i per entre els quals s’esvarava la barca, sumergint en la proa les plantes aquàtiques, roçant la seua vela en les canyes que avançaven de les vores. Maranyes d’herbes fosques i gelatinoses com viscosos tentàculs pujaven hasta la superfície, enredrant-se en la percha del barquer, i la vista sondejava inútilment la vegetació ombrívola i infecta, en el sí de la qual pululaven les bésties del fanc. Tots els ulls expressaven el mateix pensament: qui caiguera allí, difícilment eixiria.

Un ramat de bous pasturava en la plaja de juncs i basses contígua a la Devesa. Alguns d’ells havien passat nadant a les illes immediates, i afonats en el fanc hasta el ventre remugaven entre els senillars, movent en fort chapoteig les seues pesaes pates. Eren uns animals grans, bruts, en el llom cubert de costres, els cuernos enormes i el morro sempre bavejant. Miraven feroçment la carregà barca que s’esvarava entre ells, i al bellugar el seu cap escampaven per el seu rededor un núvol de grossos mosquits que els tornava a caure sobre el rull tòs.

A poca distància, en un ribaç que no era més que una estreta llengua de fanc entre dos aigües, veren els de la barca a un home aponat. Els del Palmar el reconegueren.

―¡És Sangonera! ―cridaren―. ¡El borracho Sangonera!

I agitant els seus sombreros, li preguntaven a crits a ón l’havia «agarrà» per el matí i si pensava dormir-la allí. Sangonera seguia immòvil; pero cansat de les rialles i crits dels de la barca, se posà en peu, i girant en un llauger volantí, se donà unes quantes palmaes en el revers del seu cos en expressió de despreci, tornant a acachar-se adustament.

En vore-lo de peu redoblaren les rialles, excitaes per la seua atrevida traça. Portava el sombrero adornat en un alt plomall de flors de la Devesa i sobre el pit i rodejant la seua faixa s’enroscaven algunes bandes de campanetes silvestres de les que creixien entre les canyes dels ribaços.

Tots parlaven d’ell. ¡Famós Sangonera! No hi havia atre igual en els pobles del llac. Tenia el sòlit propòsit de no treballar com els demés hòmens, dient que el treball era un insult a Deu, i es passava el dia buscant qui el convidara a beure. S’emborrachava en el Perelló pa dormir en el Palmar; bevia en el Palmar pa despertar al sendemà en el Saler; i si n’hi havia festa en els pobles de terra ferma, se’l veïa en Silla o en Catarroja buscant entre la gent que cultivava camps en l’Albufera una bona ànima que l’invitara. Era milagrós que no apareguera el seu cadàver en el fondo d’un canal después de tants viages a peu per el llac, en plena ebrietat, seguint les llindes dels arrossars, estretes com un tall d’astral, travessant els portells de les séquies en l’aigua al pit i passant per llocs de fanc movediç a on ningú gosava aventurar-se com no fora en barca. L’Albufera era sa casa. El seu instint de fill del llac el traïa del perill, i moltes nits, quan se presentava en la taverna de Canyamel pa captar un got, tenia el contacte viscós i la pudentor de fanc d’una verdadera anguila.

El taverner murmurava entre grunyits quan sentí la conversació. ¡Sangonera! ¡Valent desvergonyit! ¡Mil vegaes li havia prohibit la entrà en sa casa…! I la gent ria recordant els estranys adorns del vagabunt, la seua mania de cubrir-se de flors i cenyir-se corones com un salvage en quan començava en el seu famolenc ventre la fermentació del vi.

La barca penetrava en el llac. Per entre dos masses de senillars, semblants a les escolleres d’un port, se veïa una gran extensió d’aigua tersa, relluent, d’un blau blanquinós. Era el lluent, la verdadera Albufera, el llac lliure, en els seus bosquius de canyes escampats a grans distàncies, a on se refugiaven les aus del llac, tan perseguides per els caçaors de la ciutat. La barca costejava la vora de la Devesa, a on certs fangars cuberts d’aigua s’anaven convertint lentament en camps d’arròs.

En una chicoteta llaguna tancà per màrgens de fanc, un home de musculatura massiça llançava cabaçaes de terra des de la seua barca. Els passagers l’admiraven. Era el tio Tono, fill del tio Paloma i pare al seu temps de Tonet el Cubà. I en nomenar a d’est últim, molts miraren maliciosament a Canyamel, que seguia grunyint com si no escoltara res.

No hi havia en tota l’Albufera home més treballaor que el tio Tono. S’havia ficat entre cella i cella ser propietari, tindre els seus camps d’arròs, no viure de la peixca com el tio Paloma, que era el barquer més vell de l’Albufera; i a soles ―pues la seua família únicament l’ajudava a temporaes, cansant-se per la magnitut del treball―, anava reomplint de terra, duta de molt llunt, la bassa profunda cedida per una dòna rica que no sabia qué fer en ella.

Era empresa d’anys, potser de tota la vida, pa un home a soles. El tio Paloma es burlava d’ell; el seu fill l’ajudava de tant en tant, pa declarar-se cansat als pocs dies; i el tio Tono, en una fe inquebrantable, seguia avant, auxiliat únicament per la Borda, una pobreta que la seua difunta dòna tragué dels expòsits, tímida en tots i tenaç pal treball lo mateix que ell.

¡Salut, tio Tono, i no cansar-se! ¡Que collira pronte arròs del seu camp! I la barca es va alluntar, sense que l’obstinat treballaor alçara el cap més que un moment pa contestar als irònics saludos.

Un poc més allà, en una barquiua menuda com un ataüt, veren al tio Paloma junt a una filera d’estaques, calant les seues xàrcies pa arreplegar-les a l’endemà.

En la barca discutien si el vell tenia noranta anys o estava pròxim als cent. ¡Lo que aquell home havia vist sense eixir-se’n de l’Albufera! ¡Els personages que tenia tratats…! I engrandides per la credulitat popular, repetien les seues insolències familiars en el general Prim, a qui servia de barquer en les seues caceres per el llac; la seua rusticitat en grans senyores i hasta en reines. El vell, com si adivinara estos comentaris i es sentira enfitat de glòria, permaneixia encorbat, examinant les xàrcies, mostrant la seua esquena cuberta per una brusa d’amples quadros i el gorro negre calat hasta les acartonaes orelles, que pareixien desapegar-se-li de la testa. Quan el correu passà al seu costat, alçà el cap, mostrant l’abisme negre de la seua boca sense dents i els círculs d’arrugues rogenques que convergien a l’entorn dels ulls profunts, animats per una punta d’irònic resplandor.

El vent començava a refrescar. La vela s’unflà en noves sacsaes i la carregà barca es va escorar hasta arremullar les esquenes dels que s’assentaven en la borda. Al rededor de la proa, les aigües, partides en violència, cantaven un chapoteig cada volta més fort. Ya estaven en la verdadera Albufera, en l’immens lluent, blau i ters com un espill venecià, que retratava invertits els barcos i les lluntanes vores en el contorn llaugerament serpentejat. Els núvols pareixien rodar per el fondo del llac com encerrellaes de blanca llana: en la plaja de la Devesa, uns caçaors seguits per gossos duplicaven la seua image en l’aigua, caminant cap per avall. En la part de terra ferma, els grans pobles de la Ribera, ocultes les seues terres per la distància, pareixien flotar sobre el llac.

El vent, cada vegà més fort, transformà la superfície de l’Albufera. Les ondulacions se feren més sensibles, les aigües prengueren un tint verdenc semblant al de la mar, s’amagà el piso del llac, i en les vores de grossa arena composta de conches començà a depositar l’onage groguencs fils de bromera, bambolles sabonoses que lluïen nacraes a la llum del sol.

La barca s’esvarava a lo llarc de la Devesa i passaven ràpidament davant d’ella els montanyars, en els barracons dels guardes ubicats en el seu llom; les espesses cortines de matolls; els grups de pins retorçuts, de formes terrorífiques, com manolls de membres torturats. Els viagers, entusiasmats per la velocitat, excitats per el perill que oferia la embarcació arrastrant una de les seues bordes a rant del llac, saludaven a crits a les atres barques que passaven allà llunt i estenien la seua mà pa recibir el choc de les ones commogudes per la ràpida marcha. A l’entorn del timó s’arremolinava l’aigua. A curta distància flotaven dos escabuçons, pardals oscurs que es sumergien i tornaven a traure el cap después d’una llarga immersió, entretenint als passagers en estes evolucions de la seua peixca. Més allà, en les «mates», en les grans illes de canyars aquàtics, les foges i els collverts alçaven el vol a l’acostar-se la barca, lentament, com si adivinaren que aquella gent era de pau. Alguns s’enrogien d’emoció veent-los… ¡Quina magnífica escopetà! ¿Per qué havien de prohibir els hòmens que qui vullguera caçara sense permís, com millor li pareguera? I mentres s’indignaven els belicosos, sonava en el fondo de la barca el ganyit del malalt i Canyamel suspirava com un chiquet, ferit per els rajos del sol ponent que caïen baix el seu tapasol.

El bosc pareixia distanciar-se paca la mar, deixant entre ell i l’Albufera una extensa planura baixa cuberta de vegetació agresta, esgarrà a trossos per la tersa làmina de chicotetes llagunes.

Era el pla de Sancha. Un ramat de cabres guardat per un chic pasturava entre les malees, i a la seua vista surgí en la memòria dels fills de l’Albufera la tradició que donava el seu nom al pla.

Els de terra adins que tornaven a les seues cases después de guanyar els grans jornals de la sega preguntaven quí era la tal Sancha que les dònes nomenaven en cert de terror, i els del llac contaven al foraster més pròxim la senzilla llegenda que tots deprenien des de chicotets.

Un pastoret com el que ara caminava per la riba pasturava en atres temps les seues cabres en el mateix pla. Pero açò era molts anys abans, ¡molts…!, tants, que ningú dels vells que encara vivien en l’Albufera conegué al pastor: ni el mateix tio Paloma.

El chic vivia com un salvage en la soletat, i els barquers que peixcaven en el llac el sentien cridar des de molt llunt, en els matins de bonança:

―¡Sancha! ¡Sancha…!

Sancha era una serp chicoteta, l’única amiga que l’acompanyava. El mal bicho fea cap als crits, i el pastor, munyint les seues millors cabres, li oferia un tassó de llet. En acabant, en les hores de sol, el chicon se fabricava una flauta, una caramella, tallant canyes en els senillars, i bufava dolçament, tenint als seus peus al reptil, que adreçava part del seu cos i el contraïa com si vullguera dansar al compàs dels suaus chiulits. Atres vegaes, el pastor s’entretenia desfent les enroscaes de Sancha, estenent-la en línia recta sobre l’arena, gojant al vore en quin nerviós impuls tornava a enroscar-se. Quan, cansat d’estos jocs, duya el seu ganao a l’atre extrem del gran pla, el seguia la serp com un gosset, o enroscant-se en les seues cames li aplegava hasta el coll, permaneixent allí caiguda i com morta, en els seus ulls de diamant clavats en els del pastor, ariçonant-li la pelussa de la cara en el chiulit de la seua boca triangular.

Les gents de l’Albufera el tenien per enchiser, i més d’una dòna de les que robaven llenya en la Devesa, en vore-lo arribar en la Sancha al coll fea la senyal de la creu com si es presentara el dimoni. Aixina comprenien tots cóm el pastor podia dormir en la selva sense por als grans reptils que pululaven en la malea. Sancha, que devia ser el diable, el guardava de tot perill.

La serp creixia i el pastor era ya un home, quan els habitants de l’Albufera no el veren més. Se sabé que era soldat i que estava lluitant en les guerres d’Itàlia. Ningun atre ganao tornà a pasturar en el salvage pla. Als peixcaors, a l’abaixar a terra, no els agradava aventurar-se entre els alts juncars que cubrien les pestíferes llagunes. Sancha, falta de la llet que li obsequiava el pastor, devia perseguir els innumerables conills de la Devesa.

Transcorregueren huit o dèu anys, i un dia els habitants del Saler veren arribar per el camí de Valéncia, apoyat en un palo i en la mochila a la esquena, un soldat, un granaer prim i cetrí, en les negres polaines per damunt dels genolls, casaca blanca en bombes de drap roig i una gorra en forma de mitra sobre el pentinat en trena. Els seus grans bigots no li impediren ser reconegut. Era el pastor, que tornava desijós de vore la terra de la seua infància. Mamprengué el camí de la selva vorejant el llac, i arribà a la planura pantanosa a on en atres temps guardava les seues bésties. Ningú. Els parotets movien les seues ales sobre els alts juncs en suau remor, i en les basses amagaes baix els matolls chapotejaven els sapos, assustats per la proximitat del granaer.

―¡Sancha! ¡Sancha! ―cridà suaument l’antic pastor.

Silenci absolut. Hasta d’ell arribava la somnolenta cançó d’un barquer invisible que peixcava en el centro del llac.

―¡Sancha! ¡Sancha! ―tornà a cridar en tota la força dels seus pulmons.

I quan hagué repetit la seua crida moltes voltes, va vore que les altes herbes se movien i va escoltar un estrèpit de canyes tronchaes, com si s’arrastrara un cos pesat. Entre els juncs brillaren dos ulls a l’altura dels seus i avançà un cap chato movent la llengua de forqueta, en un bufit tètric que paregué gelar-li la sanc, paralisar-li la vida. Era Sancha, pero enorme, suntuosa, alçant-se a l’altura d’un home, arrastrant el seu cos entre la brossa hasta pedre’s de vista, en la pell multicolor i el cos gros com el tronc d’un pi.

―¡Sancha! ―cridà el soldat, retrocedint a impulsos per la por―. ¡Cóm has creixcut…! ¡Qué gran eres!

I intentà fugir. Pero l’antiga amiga, passat el primer estupor, paregué reconéixer-lo i s’enroscà entorn dels seus muscles, apretant-lo en una rosca de la seua pell rugosa agità per nervioses convulsions. El soldat va forcejar.

―¡Amolla’m, Sancha, amolla’m! No m’abraces. Eres massa gran pa estos jocs.

Una atra rosca oprimí els seus braços, agarrotant-los. La boca del reptil l’acariciava com en atres temps; el seu alé li agitava el bigot, causant-li un ariçó angoixós, i mentrestant les rosques se contraïen, s’estretien, hasta que el soldat, asfixiat, cruixint-li els ossos, caigué a terra embolicat en el roll de pintaes rosques.

Als pocs dies, uns peixcaors trobaren el seu cadàver: una massa informe, en els ossos quebrantats i la carn blaürà per l’irresistible apretó de Sancha. Aixina morí el pastor, víctima d’un abraç de la seua antiga amiga.

En la barca-correu rien els forasters sentint el cuento, mentres les dònes batien els seus peus en certa inquietut, creent que lo que rebollia prop de les seues faldes en sorts gemits era la Sancha, refugià en el fondo de la embarcació.

S’acabava el llac. Una atra volta la barca penetrava en una ret de canals, i llunt, molt llunt, sobre l’immens arrossar, se destacaven les cases del Saler, el poblet de l’Albufera més pròxim a Valéncia, en el port ocupat per innumerables barquets i grans barques que tallaven l’horisó en els seus abres no llaurats, semblants a pins esporgats.

Caïa la vesprà. La barca s’esvarava més lentament per les aigües mortes del canal. La sombra de la vela passava com un núvol sobre els arrossars enrogits per la posta de sol, i en la riba es marcaven sobre un fondo ataronjat les siluetes dels passagers.

Contínuament passaven movent la percha gents que tornaven dels seus camps, de peu en els barquets negres, chiconius, en la borda casi a rant d’aigua. Estos bots eren els cavalls de l’Albufera. Des de la infància, tots els naixcuts en aquella tribu lacustre deprenien a manejar-los. Eren indispensables pa treballar en el camp, pa anar a la casa del veí, per a guanyar-se la vida. Tan pronte passava per el canal un chiquet, com una dòna, o un vell, tots movent la percha en prestea, apoyant-la en el fondo fangós pa fer esvarar sobre les aigües mortes la sabata que els servia d’embarcació.

En les séquies immediates s’esgolaven uns atres barquets, invisibles darrere dels ribaços, i per damunt de les malees avançaven els barquers en el tronc immòvil, corrent a impulsos dels seus punys.

De tant en tant els del correu veïen obrir-se en les ribes clavills amples, per els quals s’escampaven sense roïdo ni moviment les aigües del canal, dormint baix una capa de verdor apegalosa i flotant. Penjaes d’estaques tancaven estes entraes les xàrcies pa les anguiles. Quan s’aproximava la barca, botaven de les terres d’arròs rates enormes, desapareixent en el fanc de les séquies.

Els que adés s’havien excitat en venatori entusiasme front als pardals del llac, sentien renàixer la seua fúria veent les rates dels canals. ¡Quina escopetà més bona! ¡Magnífic sopar pa la nit…!

La gent de terra adins escupia en expressió d’oix, entre les rialles i protestes dels de l’Albufera. ¡Un mòs deliciós! ¿Cóm podien parlar si mai u’havien provat? Les rates de la marjal només menjaven arròs; eren plat de príncip. Se les havia de vore en el mercat de Sueca, despellotaes, pendents a dotzenes dels seus llarcs rabos en les taules dels carnicers. Les compraven els rics; l’aristocràcia de les poblacions de la Ribera no menjava atra cosa. I Canyamel, com si per la seua calitat de ric creguera indispensable dir alguna cosa, cessava de gemir pa asseverar en circumspecció que només coneixia en el món dos animals sense fel: el colom i la rata; en açò quedava tot dit.

La conversació s’animà. Les demostracions de repugnància dels forasters servien pa estimular als de l’Albufera. L’enviliment físic de la gent lacustre, la misèria d’un poble privat de carn, que no coneix més reses que les que veu córrer llunt en la Devesa i viu condenat tota sa vida a nutrir-se en anguiles i peixos de fanc, se revelava de forma corajosa, en el visible desig de sorpendre als forasters encomiant la valentia de les seues panches. Les dònes enumeraven les excelències de la rata en l’arròs de la paella; molts l’havien menjà sense saber-ho, asombrant-se en el gust d’una carn desconeguda. Uns atres recordaven els guisos de serp, elogiant les seues rodanches blanques i dolces, superiors a les de l’anguila, i el barquer desorellat trencà el mutisme de tot el viage pa recordar certa gata acabà de parir que havia sopat ell en uns atres amics en la taverna de Canyamel, arreglà per un mariner que después d’haver recorregut molt de món tenia mans d’or pa estos guisos.

Començava a caure la nit. Els camps s’ennegrien. El canal prenia una blancor d’estany a la tènue llum del crepúscul. En el fondo de l’aigua brillaven les primeres estreles tremolant al pas de la barca.

Estaven pròxims al Saler. Sobre els trespols de les barraques s’alçava entre dos pilastres la campaneta de la Casa de la Demanà, a on se reunien caçaors i barquers la vespra de les tiraes pa triar els puestos.

Junt a la casa es veïa un enorme carruage, que havia de conduir a la ciutat als passagers del correu.

Cessava la brisa; la vela caïa desmayà a lo llarc de l’abre, i el desorellat empunyava la percha, apoyant-se en els ribaços pa espentar la embarcació.

Va passar en direcció al llac una barca chicoteta carregà de terra. Una chica perchava en ímpetu en la proa, i en l’atre costat l’ajudava un jove en un gran sombrero panamà.

Tots els reconegueren. Eren els fills del tio Tono, que duyen terra al seu camp: la Borda, aquella expòsita infatigable, que valia més que un home, i Tonet el Cubà, el net del tio Paloma, el jove més templat de tota l’Albufera, un home que havia vist món i tenia coses que contar.

―¡Adeu Bigot! ―li digueren familiarment.

Li donaven eixe malnom a causa del bigot que sombrejava el seu rostro moreno, adorn atípic en l’Albufera, a on tots porten rasurat el rostro. Uns atres li preguntaven en irònic estupor des de quàn treballava.

Se distancià el barquet, sense que Tonet, que havia llançat una ràpida ullà als passagers, pareguera sentir les bromes.

Molts miraren en certa insolència a Canyamel, permitint-se les mateixes bromes brutals que s’estilaven en la seua taverna… ¡Cuidao, tio Paco! ¡Ell anava a Valéncia, mentres que Tonet faria nit en el Palmar…!

El taverner fingí al principi no sentir-los, hasta que, cansat de patir, s’incorporà en un impuls nerviós, passant per els seus ulls una purna d’ira. Pero la massa greixosa de la seua corpenta paregué gravitar sobre la seua voluntat, i s’acurrucà en el banc, com chafat per l’esforç, gemint atra vegà dolorosament i murmurant entre queixits:

―¡Indecents…! ¡Indecents…!